La història de la museologia considera que els gabinets i les col·leccions del segle XVI són l’origen del que, amb el temps, hem conegut com a museus. Lluny, doncs, dels orígens mítics (que situen el inici d’aquestes institucions en els ingents botins de guerra a les franges històriques de la nostra era) hem de considerar l’aparició d’un interès explícit en la presentació d’objectes de valor per part d’una nova classe emergent que busca diferenciar-se: la burgesia.
ELS GABINETS DE COL·LECCIONISTA
Els gabinets de col·leccionista esdevenen microcosmos del coneixement, una carta de presentació dels interessos del propietari. A grans trets podem diferenciar dues categories que, amb el temps, desembocaran en dos grans grups de museus:
- Col·leccions humanistes: col·leccions d’obres d’art creades per a la glòria d’un personatge important.
- Gabinets de curiositats: col·leccions dirigides a mostrar un conjunt d’elements subeditats a un discurs o idea.
En aquesta diferenciació ja podem començar a intuir una diferència pel que fa a la intencionalitat de cada col·lecció. Precisament aquesta diferència és la que ens durà a diferenciar dos tipus de discursos que, encara ara, són palpables a molts dels nostres museus.
D’una banda, les col·leccions humanistes són conjunts d’elements que s’agrupen amb la idea de produir plaer estètic i els elements mostrats són de caire artístic. Es parteix de la idea que aquestes peces s’expliquen per elles mateixes i, per tant, són insubstituïbles i el discurs n’està subeditat. A grans trets podem considerar que aquestes col·leccions tenen el seu origen als països mediterranis, especialment a Itàlia.
Per contra, els gabinets de curiositats pretenen mostrar una idea en el seu conjunt. Són els objectes que resten subeditats a la idea que es vol representar, aquests no s’expliquen per ells mateixos sinó com a part d’un discurs, generalment de caire científic. A grans trets són originaris de països protestants i parteixen de la idea de què de l’estudi de cada part de l’Univers s’arribarà al coneixement de Déu.
Trobem, doncs, que les dues maneres d’entendre les col·leccions es basa en el rol que juga l’objecte en cadascuna d’elles: si forma part insubtituïble del discurs, o no, i de la relació entre l’objecte i el visitant. Amb el pas del temps cadascun d’aquests dues maneres d’entendre les col·leccions desembocarien en dues museologies ben diferenciades i que, a grans trets, anomenem museologia mediterrània (un conjunt d’elements que s’expliquen per ells mateixos i que no requereixen d’una intermediació) i anglosaxona (un conjunt d’elements amb un discurs conjunt que requereix d’una intermediació).
—
- Gómez, J. (2006) Dos museologías. Las tradiciones anglosajona y mediterránea: diferencias y contactos. Editorial TREA.
- Iniesta, M. (1994) Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologia. Pagès editors.
- Hernández, F. (1998) El museo como espacio de comunicación. Editorial TREA.
Paisatges Culturals 
Retroenllaç: El MARQ i els Museus d’arqueologia. | mosaicsdecultura
En mi opinión la teória no es del todo válida tal y como se define y creo que el error es aplicar una óptica demasiado “presentista” a lo fueron las colecciones humanístas. Me explico, las colecciones humanistas si sustentaban un discurso, como bien se dice arriba, el sustentar la gloria de los poderosos (cosa que no es poco discurso). Por eso en la Florencia de los Medici las galerías se abrían en ciertas ocasiones al público, para transmitir la idea del poder de los poseedores de aquellos tesoros, y ese mensaje estaba muy por encima de los objetos en si, es decir, había una función mucho más utilitarista de lo que nos pensamos (y menos espiritual – esteticista) en la acumulación de aquellas obras de arte. El concepto de obra de arte en el que se basa la teoría del origen de las dos museologías es más romántico (la obra que se explica a si misma en base a sus cualidades artistico-estéticas) que otra cosa.
Muy buen blog!
Salut
Gracias por tu aportación Adri, es muy interesante. Vemos pues que por un lado tenemos un debate respecto las piezas que se exponen y, por otro, uno respecto la intencionalidad de la exposición.