Els sis principis de la interpretació del patrimoni

Freeman Tilden, al seu llibre “Interpreting our heritage” presenta, juntament amb la seva definició del concepte d’interpretació el que per a ell són els sis principis bàsics de la interpretació. Tots ells es basen, d’una o altra manera, en fixar el focus d’atenció en el visitant i no pas en els continguts que hem de transmetre.

Les bases que Tilden proposa per a la interpretació del patrimoni es troben clarament vinculades a un moment històric concret, finals dels anys 60, de democratització de la cultura i el coneixement posterior a la Segona Guerra Mundial. De fet, en el mateix moment, i des de França, G.H. Rivière estava conformant un canvi de paradigma en Museologia que s’anomenaria “Nova Museologia”.

A continuació copio els sis principis traduïts al català de l’edició en castellà que la Asociación para la Interpretación del Patrimonio va realitzar l’any 2006.

  1. Qualsevol intepretació que d’alguna manera no relacioni el que es mostra o descriu amb alguna cosa que es trobi en la personalitat i en l’experiència del visitant, serà estèril.
  2. La informació, tal qual, no és interpretació. La interpretació és revelació basada en la informació, tot i que són coses completament diferents. Malgrat tot, tota interpretació inclou informació.
  3. La interpretació és un art, que combina altres arts, independentment que materials que es presenten siguin científics, històrics o arquitectònics. Qualsevol art es pot ensenyar en certa manera.
  4. El principal objectiu de la interpetació no és la instrucció sinó la provocació.
  5. La interpretació ha d’intentar presentar un tot enlloc d’una part, i ha d’estar dirigida a l’ésser humà en el seu conjunt, no a un aspecte concret.
  6. La interpretació dirigida als nens (posem per cas, fins als dotze anys) no ha de ser una dilució de la presentació per als adults sinó que han de seguir un enfoc bàsicament diferent. Per a obtenir el màxim profit serà necessari un programa específic.

Podem veure com aquestes recomanacions conformen un entorn en el qual el visitant és el centre d’atenció al qual es pretén difondre una idea holística del seu entorn partint d’uns continguts fidedignes. En tot cas aquesta difusió ha de ser engrescadora i participativa i ha de procurar no ser una emisió d’informació sense cap tipus d’empatia.

Aquestes recomanacions ens poden semblar tota una obvietat però cal recordar que van ser escrites l’any 1957 i que no ens costarà gaire pensar en experiències que no compleixen aquests mínims.

  • Freeman Tilden (2006). La interpretación de nuestro patrimonio. Edita: Asociación para la Interpretación del Patrimonio (AIP).
Anuncis

10 pensaments sobre “Els sis principis de la interpretació del patrimoni

  1. Et deixo un fragment d’un anàlisi més ampli que vaig fer;

    La interpretació del patrimoni és un camp relativament recent, introduït en Espanya en l’últim terç del segle XX i en l’àmbit concret de la interpretació ambiental, provinent de l’aplicació de la interpretació que s’havia dut a terme als Parcs Naturals del món anglosaxó. Aquesta tardana introducció, es va veure ràpidament afavorida la nova corrent metodològica que reformulava el paper dels museus i la seva interacció amb la societat. D’aquesta manera, fenòmens com la nova museologia, els nous models de gestió del patrimoni i el desenvolupament del turisme de masses, van propiciar que el concepte d’interpretació es generalitzara a l’àmbit del patrimoni (Declaració de Quebec. Principis bàsics d’una nova museologia. 1972)

    Definir el concepte d’interpretació no és senzill, ha anat evolucionant i ampliant-se amb el temps, i la seva definició contemple varies accepcions, però si que hi dos elements en comú en les diferents definicions que presenten els diferents autors, que hi ha un punt de partida, el recurs patrimonial, i un element final; els destinataris, el públic.

    En aquest sentit, Freeman Tilden (1957) defineix la interpretació del patrimoni com una activitat educativa que aporte significats i transme un missatge conservacionista del recurs. Don Aldridge (1973) incorpora la variant de la localització; es realitza on s’ubica el recurs durant la visita, mentre que Yorke Edwards (1976) amplia el concepte d’activitat educativa a procés de comunicació, mantenint la idea d’ubicació d’Aldridge i l’objectiu conservacionista de Tilden.
    Bop Peart (1977) continue definint la interpretació com un procés de comunicació, però amb el propòsit de donar significats i crear interrelacions entre el patrimoni i el públic. Com es pot comprovar, la definició es va ampliant a mesura que el concepte es desenvolupe i es pose en pràctica i l’Associació d’Interpretació del Patrimoni va un pas més enllà en la seva proposta de definició, de tal manera que incorpora en el procés comunicatiu la idea de que es desenvolupa en el temps d’oci del públic, connectant la interpretació amb la democratització de la cultura i amb el desenvolupament del turisme de masses.

    Així doncs, analitzant les diferents aportacions fetes pels autors podríem definir la interpretació del patrimoni com:
    Un procés de comunicació orientat a donar un servei per a tots els públics que en el seu temps d’oci visiten un recurs patrimonial, proporcionant-los l’ajut necessari per a la comprensió del discurs interpretatiu i l’augment de l’estima del patrimoni. El discurs interpretatiu té l’objectiu de provocar, fer pensar i aconseguir d’aquesta manera la salvaguarda i protecció del bé.
    La interpretació del patrimoni és una activitat recreativa i de comunicació entesa com una ferramenta de gestió amb una metodologia de treball determinada, ja sigui amb la utilització de mitjans personals o materials.
    És una ferramenta de gestió educativa perquè possibilita que el recurs potencial es converteixi en un recurs patrimonial visitable i comprensible, amb l’elaboració d’un guió amb uns objectius conscienciadors i actitudinals que s’orienten a la salvaguarda del bé.

  2. i ara si, a proposit dels principis de Tilden, comentar que malgrat que aquests van ser editats als anys 50 no es pot dir que s’hagen aplicat com a base metodològica per a la gestió del patrimoni. Si més no, la interpretació del patrimoni i la metodologia que comporta, és una pràctica que no s’ha emprat generalment pels professionals de la cultura, bé per falta de formació, bé per falta d’eines o de coneixements.

    D’acrod amb els principis de Tilden i posteriors estudis duts a terme per Morales, la interpretació ha de considerar les estructures mentals (cognitives) de les persones, doncs els resultats de la interpretació no tindran lloc si aquests no tenen lloc en l’interior de les persones, produint-los inquietuds, provocant-los i generant-los significats que desenvolupen el seu pensament crític.

    És per això que les tècniques d’interpretació segueixen una metodologia determinada, que sols es pot millorar amb experiència i avaluacions posteriors, aconseguint projectes interpretatius que siguin atractius i criden l’atenció del visitant, amb missatges clars exposats amb un llenguatge senzill i que connecte amb l’ego de les persones i amb les seues experiències (Tilden 1957). Per altra banda, el projecte interpretatiu ha de seguir un guio clar i estructurat que connecte tot el discurs.

    • Moltes gràcies per les aportacions.

      Evidentment, Freeman Tilden és únicament la primera persona que posa per escrit el debat al voltant de la interpretació del patrimoni i que proposa uns principis d’actuació al respecte. Posteriorment aquestes propostes s’hananat adaptant al pas del temps. Aquesta evolució s’explica molt bé al llibre de Jorge Morales que recull no només les propostes de Tilden sinó les d’altres autors.

      Respecte l’arribada d’aquests mètodes a casa nostra ja és més discutible. Realment entronca amb la filosofia de la nova museologia i del museu-territori (que d’altra banda també podríem discutir si han arribat a implantar-se aquí). En la meva opinió és prou notori que la traducció del llibre trigués tants anys a dur-se a terme.

      M’agrada els principis de Tilden perquè són transversals en el sentit que interpretació és una cosa i els mecanismes per a dur-la a terme és una altra. És a dir, l’elaboració d’un guió clar, l’estructuració del discurs, la relació visitant-objecte, etcètera, va molt més enllà d’una visita guiada. Es pot aplicar a un guió expositiu, a una activitat en grup o al pla de comunicació d’un museu sencer.

  3. Creus què s’utilitzen a la pràctica? jo mateixa tracto d’identificar-los i reconeixe’ls quan viatjo o quan visito qualsevol museu, m’agrada analitzar els discursos i sempre em fixo en coses que veig que la resta ni ha prestat atenció, però això ja és un altre tema ( et podria dir quin tipus de carteles gasten al thyssen, a l’alçada que pengen les obres, com tracten la il·luminació, el discurs expositiu, quina bojeria!!!)
    Però clar,crec no serveixo, no sóc un públic majoritari perquè és difícil prendre distància i una activitat interpretativa que pot connectar amb mi pot avorrir a tots els meus acompanyants.
    És per això que vaig a la caça i captura de bones iniciatives interpretatives, especialment els itineraris interpretatius autoguiats.

    • Potser s’utilitzen de manera intuïtiva. Al cap i a la fi parlen d’aspectes que ara per ara són corrents als discursos del nostre entorn, que el centre d’atenció és el visitant i no la peça. Voldria pensar que en museografia tot té un sentit i res és improvisació però l’experiència em diu que no sempre és així.

      Dels sis principis el que veig sovint menys aplicat és el relatiu a les activitats per a infants, que realment són una dilució de continguts amb l’objectiu d’encabir la proposta en el currículum educatiu que ha proposat l’Administració pertinent. Les propostes sovint es dirigeixen únicament al públic captiu del centre (o s’estableix la màgica categoria “per a tots els públics” que sempre m’ha fet molta gràcia).

      Segurament no som el tipus de púlic a qui es dirigeixen determinades propostes però tenim la capacitat i els coneixements per pensar com ho milloraríem des del nostre punt de vista. És a dir, podem jutjar què és adequat o no. El públic a qui va dirigida la proposta potser no té fonaments formatius per posar-hi paraules però pot decidir no acabar de llegir un text massa llarg o marxar d’una visita guiada aborrida.

      De tota manera, recordar que estic fent un repàs del discurs de Tilden per la seva traducció a altres aplicacions de les tècniques d’interpretació com són la museografia i l’elaboració de discursos i textos museogràfics que és el meu àmbit més habitual de treball.

      M’ha semblat interessant això que comentes dels itineratis autoguiats. Què busques exactament? Quina experiència en tens?

  4. Per tal d’aplicar els principis interpretatius, i per situar a qui ens pugui llegir, m’agradaria plantejar l’esquema de Stewart (1961)

    Medis interpretatius
    – No personals: senyals i marques, publicacions, mitjans de comunicació, itineraris autoguiats, audiovisuals automàtics, exposicions, exhibicions
    – Personals: Recorreguts guiats, personal especialitzat (demostracions, conferències), animació, serveis casuals ( en recepció, en un punt d’informació, asistència espontània)

    Possiblement en exposicions és el lloc on he vist més cura en el discurs museogràfic, hi ha hagut més formació al respecte, hi ha un equip de treball al darrere, i cada cop s’hi troben més exemples d’aquesta pràctica, emprada concient o inconcientment, com deia les mostres del Thyssen per mi són una referència, o les exposicions de La Caixa.
    Ara bé, en altres àmbits, on el treball es realitze de manera puntural, ja és més difícil poder trobar bons exemples. Tradicionalment, quan visitem una ciutat i visitem el seu casc històric de manera autònoma, difícilment trobem uns recursos amb medis interpretatius que formen part d’un itinerari, amb un discurs i una temàtica conjunta, el màxim que he vist, han estat panells explicatius de l’edifici que estem contemplant.

    • De definicions d’interpretació n’hi ha moltes i variades. Per a qui vulgui conèixer més a fons el tema li recomanaria el llibre de Jorge Morales “Guía práctica para la Interpretación del Patrimonio. El arte de acercar el legado natural y cultural al público visitante” de Difusión Monografías.

      En l’àmbit específic dels cascs històrics i la implementació de discursos interpretatius amplis crec el problema és l’afegit d’una sèrie de conceptes que habitualment crec que no es tenen prou en compte com és el de paisatge urbà. Considero que el fet que comentes recorda una tendència present en molts museus: veure les peces aïllades, alienes al seu context. Certament estem parlant de patrimoni immoble i és indestriable de l’entorn. Però les tasques d’interpretació que s’hi apliquen posen la mirada en l’objecte.

  5. Retroenllaç: La intepretació del patrimoni no atesa per personal | Paisatges Culturals

  6. Retroenllaç: Ciència, tecnologia i discurs museogràfic | Paisatges Culturals

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s