Cafès de Patrimoni i Arqueopèdia a ArqueoMallorca

Mai m’havien convidat a ser ponent d’unes jornades. He participat com a ponent en algunes jornades i seminaris, és cert, però a moltes d’elles m’hi he proposat jo mateix o part de l’equip en el qual participava. Quan he pogut, principalment per vèncer la meva timidesa i en la mesura que m’ha estat possible, no he dit que no a presentar un projecte o dirigir unes paraules sobre patrimoni en el marc d’un curs, un taller, una presentació o un màster. Però aquest cop ha estat diferent. La meva participació suposa anar fins a Mallorca i presentar no un, sinó dos projectes en els quals participo. Com podeu suposar, aquesta experiència em fa molta il·lusió i em genera molta curiositat. Haig d’agrair aquesta convidada a Albert Forés i als seus companys i companyes de l’associació Mallorca Rural i el Consorci Eurolocal.

Continua llegint

Gamificació i patrimoni a Divendres de Patrimoni

Atenent a la definició canònica de gamificació, aquesta és l’aplicació de sistemes de joc a entorns no lúdics. Així doncs, per què el concepte gamificació sempre ens apareix tan estretament vinculat a la tecnologia? Aquesta reflexió va ser el punt de partida per a proposar al company Oriol Vicente un Divendres de Patrimoni centrat en el concepte de gamificació aplicat al patrimoni fugint de tòpics al voltant dels entorns informatitzats organitzar per la CORE de patrimoni de la UAB i Cafès de Patrimoni.

Partint de la definició més estesa, vam voler explorar diverses tipologies d’activitats del camp del patrimoni que en major o menor mesura prenen el joc com a element indestriable: activitats de dinamització en un espai físic, a la xarxa, aplicacions, interactius, jocs de taula, etcètera.

Divendres de patrimoni - Gamificació i Patrimoni

Oriol Ripoll, Eusebio Martínez i Judith Barnés, entre d’altres, van presentar projectes de dinamització del patrimoni en base a l’aplicació de sistemes de joc.

Continua llegint

Salvadoriana, un retorn als orígens de la ciència moderna

El primer impacte que vaig rebre de la nissaga Salvador va ser durant els meus anys de carrera. Se’m va explicar que es tractava d’una nissaga de farmacèutics reconeguda internacionalment als segles XVII i XVIII per la seva completa col·lecció de ciències naturals i la relació epistolar que mantenien amb els científics més rellevants del moment. El segon impacte el vaig rebre treballant d’informador al Jardí Botànic de Barcelona. Una sala freda mostrava una petita part del gabinet dels Salvador. Una gran part restava per estudiar als magatzems de l’Institut Botànic de Barcelona, al soterrani. L’impacte va ser tan brutal que vaig decidir dedicar el meu treball de màster en gestió del patrimoni a aquesta col·lecció. I com més en llegia més impressionat quedava per una nissaga de mitja dotzena de persones que havien estat referent científic a tot Europa, el gabinet de la qual romania, pràcticament desconegut, als magatzems d’un centre de recerca de Barcelona.

Recreació del gabinet dels Salvador

Continua llegint

Ciencias, letras y tradición mediterránea

Hace unos meses le prometí a Sara Manzanares una respuesta a su fenomenal artículo La ciencia mola, y los museos lo saben donde buscaba en los museos de ciencias futuras apuestas para museos de temáticas históricas o artísticas. Diferentes proyectos me han mantenido alejado del blog pero “más vale tarde que nunca”.

“Hola, mi nombre es Vàngelis Villar, tengo formación de científico, soy biólogo. Descubrí, tras algunos años dedicándome a la investigación, que me gustaba más explicar los procesos que llevaba a cabo en el laboratorio que no investigar en sí. Me dedico al ámbito de los museos porque permiten una formación informal basada en el objeto y el ocio, que otros ámbitos no tienen en cuenta. Principalmente participo en la documentación y organitzación de proyectos expositivos”.

Esta podría ser mi presentación, una de tantas como tuve que hacer mientras estudiaba museología en la universidad, rodeado de historiadores, humanistas, historiadores del arte, artistas, etcétera. Y lo decía con la cabeza gacha ya que me sentía com un intruso a pesar del discurso oficial, que hablaba de multidiscilpinariedad. ¡Un científico entre las filas de una profesión desarrollada casi en exclusiva y de manera tradicional por personal de letras! Toda una aberración.

Exposición temporal en CosmoCaixa Madrid

Hay una gran verdad en todo esto y que ya apunta Sara en su post: las etiquetas que imponen nuestros sistemas formativos se mantienen a lo largo de los años y en muchas situaciones. Aún ahora sigo teninendo que dar explicaciones de por qué me muevo en un ámbito aparentemente reservado a carreras de letras pero con la bandera de la multidisciplinariedad bien alta. Hay una respuesta rápida “también hay museos de ciencias” y hay otra de más compleja “creo que la división entre ciencias y letras está impuesta y ambas unidas sólo pueden ganar en riqueza”. Luego, si eso, paso a comentar que mi nombre es de origen griego.

Sí, yo opté por las ciencias cuando tuve que decidirme a estudiar una carrera. Lo admito. Estudié biología. Y lo hice tan convencido que iba para doctor. Hasta que mis intereses derivaron en otro tipo de instituciones.

Creo que siempre ha sido habitual identificar la cultura con determinadas disciplinas. Podías leer a Shakespeare y ser culto, pero si leías a Darwin eras aplicado. Las ciencias creo que siempre se han movido en una nebulosa ajena al concepto de cultura. La cultura ha sido siempre un motivo para separar grupos. Ajenos a este problema, los centros científicos han intentado hacer la suya, muchos sin tan siquiera una colección de objetos, o tratando de sacar el jugo a un puñado de piedras, de huesos o de animales disecados. Tratando de atrapar públicos jóvenes, principalmente estudiantes.

Museos de letras?

No desvelaré ningún misterio si reconozco que existen museos de varias temáticas a cuyo discurso es imposible acceder sin un conocimiento previo. Esta realidad se emmascara tras el argumento “Se explican por si solas” o “No hay que entenderlo, simplemente disfrutarlo”. Os suena, ¿verdad?

Pues lo siento, señores y señoras, pero mi mente de científico racional me impide comprender determinadas cosas. Quizá no soy su público. Seguramente ni les interesa la tipología de público a la que pertenezco.

Museos de ciencias?

Por su lado, una gran parte de museos científicos, quizá conscientes de su vinculación prioritaria hacia la formación -“quien lee a Darwin es instruído”- entendieron que la ciencia no se explica por si sola sinó que es necesario experimentar y jugar con metáforas para entenderla. Os aseguro que la ciencia no se explica por sí sola y si no, les paso un recuento de mis horas de facultad.

Vitrinas del antiguo Museo de Ciencias Naturales de Barcelona

En resumen, más que hablar de dicotomia entre museos de ciencias y museos de letras siempre me ha gustado interpretarlo desde la óptica de museos de tradición anglosajona y museos de tradición mediterránea. Esto me ayuda a comprender que las instituciones están compuestas por personas y son estas las que deciden reducir su abanico de público y para ello pueden determinar los mínimos mediante los cuales un visitante va a disfrutar, o no, la visita.

Pero no es oro todo lo que reluce. Los museos de ciencia quizá molen pero no es menos cierto que un buen puñado de ellos aún se centran en la investigación, desatendiendo por completo otras funciones propias de un museo.

Museografía en CosmoCaixa Madrid

No dudo en absoluto que disciplinas como la historia, la arqueología o el arte tendrán, en un futuro reciente, una mayor importancia en nuestro día a día. ¿O no hay ya movimientos cívicos que reivindican un mayor respeto por elementos patrimoniales? ¿No hay museos que buscan una mayor inclusión de sus colecciones en la escuela?

Este cambio, entiendo, tiene que ver con la rotura de esta visión elitista, una visión más orientada a los beneficios que puede aportar la cultura en la educación y cómo la cultura nos puede salvar en el día a día. Y más allá de esto, ricemos el rizo: ¿qué puede aportar la ciencia a un discurso de letras? y viceversa, ¿qué puede aportar el arte o la historia a un discurso de ciencias Para muestra un botón: en el documental Dimensión Dalí un grupo de físicos teóricos interpretan la obra de Dalí.

Patrimonio 2.0., una experiència docent

Les darreres setmanes estan resultant molt interessants pels diferents projectes on tinc la sort de participar. Un d’aquests projectes, orientats a la docència en patrimoni cultural, comença precisament avui dia 22 d’abril. Personalment espero poder aprendre molt d’aquesta experiència ja que és la primera vegada que participo en un curs com a membre de l’equip docent i, sobretot, en un curs totalment impartit de manera virtual.

Patrimonio 2.0.

Arran de l’experiència amb el projecte Cafès de patrimoni, la plataforma Ártica ens va proposar la participació en un curs on-line anomenat Patrimonio 2.0. per tal d’explorar les possibilitats que oferia la tecnologia a la difusió i dinamització entorn del patrimoni. Fins el moment hem estat treballant els continguts amb la resta de l’equip docent: Mariana Fossatti i la companya Carme Rodríguez “Carmemix”, realitzant una interessant tasca de recopilació i discussió entorn del temari. La durada del curs és de tres setmanes i els participants provenen d’àmbits i països diferents, per la qual cosa espero aprendre no només de l’experiència sinó de la participació de la resta de companys.

Logo Ártica

Ártica és una plataforma virtual de suport a projectes culturals amb una important branca de formació en temàtiques relacionades amb la cultura, la gestió cultural i la comunicació. En els darrers anys s’ha guanyat un important renom en la tasca de formació a professionals de l’àmbit cultural. L’equip docent és molt ample i important la qual cosa em fa mirar amb molt respecte la decisió d’haver-me proposat la participació en un dels cursos.

Empremtes, una exposició sorgida del treball multidisciplinar

És ben cert que fa molt de temps que no feia cap publicació al meu blog. Els projectes, la feina i altres maldecaps m’han tingut allunyat de la publicació, més o menys periòdica, que fins el moment anava complint. Però en fi, és un blog personal i prefereixo dir la meva quan ho crec oportú més que no pas cenyir-me a una regularitat que sovint no puc complir.

Empremtes

Avui, però, us volia presentar un projecte en el qual he estat col·laborant en els darrers mesos i que em fa especial il·lusió per diverses raons. Es tracta d’una exposició temporal que, sota el nom de “Empremtes”, presenta part del llegat fotogràfic de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Nascut a Canet, es coneixia que havia practicar la fotografia com a eina per prendre apunts al natural, ja fos per a les seves creacions o per a les seves classes al Col·legi d’Arquitectes, tal i com s’estava fent en altres països europeus. El fet és que fa ben poc, a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner es van trobar un conjunt de plaques originals de l’arquitecte amb retrats d’arquitectura i detalls florals. El col·laborador de la Casa Museu, Vicente de la Fuente en va fer un exhaustiu estudi i d’aquest en va sorgir gran part de l’exposició.

I és en aquest punt on vaig tenir la sort de col·laborar amb el grup que ha dut a terme aquest projecte i que, esperem, en durà a terme d’altres ben aviat. I és que des del Gracmon se’m va demanar si els podia ajudar a identificar les plantes que havia fotografiat en Domènech i Montaner, identificar-ne la possible procedència i, en el fons, esbrinar una mica més quin podia ser l’objectiu per al qual l’arquitecte havia realitzat i col·leccionat un seguit de fotografies florals.

Certament en l’entorn del patrimoni i la cultura, és un discurs comú parlar de multidisciplinarietat. Però més enllà d’una simple frase feta o una paraula difícil de pronunciar, el cert és que és un àmbit dominat quasi en exclusiva per un conjunt molt concret de perfils professionals extrets directament del món acadèmic. Lluny de la riquesa que, opino, podria garantir una visió àmplia de les possibilitats del patrimoni, es continua caient, en la majoria dels casos, en el mateix error: una visió específica sobre els elements, regida per coneixements acadèmics concrets.

El projecte que ha donat peu a l’exposició “Empremtes” crec que precisament ha buscat la visió àmplia i enriquidora. L’equip, format per persones del camp de l’història de l’art, però també de l’arquitectura i la biologia, ha buscat la manera de trobar punts en comú per tal d’endinsar-se més en la comprensió d’una sèrie d’elements que conformen el llegat d’un arquitecte. Personalment ha esta una experiència molt enriquidora i espero que la meva aportació hagi estat d’ajut per a la recerca que es duu a terme al Gracmon.

Així doncs, us emplaço a visitar l’exposició que, fins el dia 21 d’abril de 2014, estarà a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Una esplanada de museus

Fa uns dies es signava un acord de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i diferents entitats (MNAC, Obra Social la Caixa, Fundació Mies van der Rohe i Fira Montjuïc) amb la voluntat de crear un gran complex museístic a la ciutat, una esplanada de museus al Parc de Montjuïc. Diferents mitjans han anat difonent informació al respecte com el futur ús dels pavellons de la Fira Montjuïc, la futura reurbanització dels accessos de l’espai de la Fira o la voluntat d’establir sinergies per potenciar el valor social del projecte.

MNAC

Continua llegint