“Naturaleses de l’Art Nouveau” a Barcelona

El passat mes de maig ja us vaig comentar la meva participació en el projecte expositiu “Naturaleses de l’Art Nouveau”, una exposició itinerant duta a terme en el marc d’un projecte europeu que buscava divulgar l’Art Nouveau com a moviment artístic que paral·lelament es desenvolupa en diferents països europeus. Doncs finalment l’exposició ha arribat a Barcelona i es podrà visitar gratuïtament a l’Edifici Disseny Hub Barcelona fins el dia 6 de gener de 2015.

L’estada a Barcelona incorpora un seguit de novetats, un conjunt d’elements que contextualitzen l’Art Nouveau a Barcelona, el Modernisme, i que no es van poder veure a l’anterior estada a Catalunya, a Terrassa.

D’una banda m’ha il·lusionat especialment la mostra de les impressions de les plaques de vidre de Domènech i Montaner que es van poder veure a l’exposició “Empremtes” de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner a Canet de Mar. Una de les meves tasques en aquest projecte va ser identificar les espècies vegetals que hi figuren.

Plaques de vidre Domènech i Montaner

Impressions de plaques de vidre originals de Domènech i Montaner.

D’altra banda s’ha editat un petit quadern amb un seguit de jocs per als visitants més joves (i per als no tan joves, com jo). Un personatge fictici, el botànic Phileas, apassionat de l’Art Nouveau, ens acompanyarà pels diferents àmbits que composa l’exposició fent preguntes, proposant jocs d’observació i fent molta cura en els detalls dels elements exposats.

Llibret per als infants

Llibret per als infants

En resum, una exposició que continuaria recomanant a les persones a qui els agradi el Modernisme, el japonisme, el segle XIX i els projectes pluridisciplinars amb múltiples facetes per a la interpretació d’un fet. Si voleu saber més detall de l’exposició podeu llegir-ne més a l’article del passat mes de juny sobre la seva estada a Terrassa.

Per finalitzar no em puc estar, ja em perdonareu, de posar una fotografia que em fa moltíssima il·lusió, feta pel viquipedista Amador Alvarez, on se’m pot veure amb Teresa Sala, comissària de l’exposició, professora del màster de Gestió del Patrimoni Cultural, i excel·lent persona!

Teresa Sala i Vàngelis Villar

Amb Teresa Sala, comissària de l’exposició.

“Pintar fa mil anys” Allò que la pintura amaga.

Fa uns dies -bé, fa unes setmanes- des del Museu Episcopal de Vic em van convidar, juntament amb altres editors de blogs de patrimoni, a visitar l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic“. Aquesta exposició temporal ofereix els resultats d’una recerca que pretenia analitzar les tècniques pictòriques dutes a terme pels artistes d’època romànica. L’apropament a aquest objectiu no només es va realitzar des d’una perspectiva artística i històrica sinó també científica.

Pintar fa mil anys

Quines tècniques utilitzaven els pintors d’època romànica?

Tot sorgeix d’un projecte de recerca dut a terme pel projecte Magistri Cataloniae amb la col·laboració del Museu Episcopal de Vic, el CETEC Patrimoni, i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. El projecte de recerca, centrar en l’estudi de les tècniques i materials emprats pels artistes romànics, es va aplicar sobre l’anàlisi de quatre obres del Museu.

I d’aquesta recerca en deriva el trencament de diversos tòpics que tradicionalment hem aplicat a l’art romànic: que no era un art auster sinó tot el contrari, que la funció de la pintura era atrapar i inculcar els creients (la major part d’ells il·lustrats), que els pigments amb què es pintava podien tenir un origen natural i fins i tot químic, que el cost de la pintura era sufragada per personatges notables que marcaven el seu estatus encarregant pintures amb materials tan costosos com l’or o el lapizlàtzuli.

Origen dels pigments

I la cirereta del pastís: que entre les obres que han estat analitzades, s’ha pogut documentar l’ús d’oli com a aglutinant en un període anterior al que es considerava fins el moment.

Recerca i difusió

Però “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” considero que té uns valors molt interessants més allà de l’excel·lent contingut que cal tenir en compte:

Els continguts i objectius de l’exposició parteixen d’un projecte de recerca vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aplicat sobre objectes de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic, el projecte ha pogut delimitar els procediments pictòrics dels artistes catalans de l’època del romànic. Recerca aplicada en patrimoni, que planteja informació novedosa i que es presenta en un museu.

Fer visible l'invisible

Els procediments mitjançant els quals s’han extret les conclusions excedeixen la pura recerca bibliogràfica. S’han aplicat mètodes científiques per traçar i contrastar hipòtesis. Recerca producte de la trobada entre vàries disciplines com la història, la història de l’art, la química, etcètera. De nou, l’enriquiment d’un discurs amb la conjunció de variades disciplines.

Finalment comentar que un dels apartats es dedica a explicar els processos que s’han dut a terme per treure les conclusions que s’exposen a la mostra. Tota una mostra de coherència i sinceritat.

Museografia i disseny de l’exposició

“Pintar fa mil anys”, a més compta amb un acurat disseny que gira entorn del mateix missatge de l’exposició. N’és un exemple l’ús de llenços per al suport de textos i imatges d’ompliment, l’és de colors per a la separació d’àmbits o la redacció de textos clars, entenedors i directes. A més, la correlació d’àmbits et permet navegar pels diversos elements que participaven de l’elaboració d’una obra en època romànica i que, poc a poc, et portin a les conclusions més rellevants de l’estudi i als processos que s’han utilitzat per a l’estudi.

Museografia

En conclusió és una interessant exposició de la qual podem extreure diverses lectures. D’una banda, la òbvia: com treballaven i amb quins materials ho feien els artistes d’època romànica? Qui els pagava? D’on extreien els colors i quina significança tenia una obra? I d’una altra banda: quina recerca s’està duent a terme sobre el nostre patrimoni cultural? Des d’on? Amb quines metodologies? Per a mi, una altra llança trencada en favor de les sinergies que poden sorgir entre la conjunció de les disciplines més variades.

Pintar fa mil anys es pot visitar fins el dia 14 de desembre de 2014 al Museu Episcopal de Vic. Podeu llegir altres articles dels companys que em van acompanyar a:

La revista Her&Mus és accessible en format digital

A finals de l’any passat, Joan Santacana ja anunciava que l’editorial TREA tenia en ment alliberar el format digital de la seva publicació Her&Mus sobre patrimoni i museografia (el nom de la revista és una combinació de les paraules Heritage i Museography i el primer exemplar es va anomenar “Hermes”). Tot i que no sé del cert quan es va dur a terme l’alliberament sí que he vist que ja és possible descarregar-se els diferents números publicats a la seva pàgina web, fent una cerca per la paraula Her&Mus.

Hermes

És  una molt bona oportunitat per accedir a continguts interessants i d’actualitat. I més aquests dies d’estiu en què podem fer un repàs de totes les lectures que han quedar pendents.

Ciencias, letras y tradición mediterránea

Hace unos meses le prometí a Sara Manzanares una respuesta a su fenomenal artículo La ciencia mola, y los museos lo saben donde buscaba en los museos de ciencias futuras apuestas para museos de temáticas históricas o artísticas. Diferentes proyectos me han mantenido alejado del blog pero “más vale tarde que nunca”.

“Hola, mi nombre es Vàngelis Villar, tengo formación de científico, soy biólogo. Descubrí, tras algunos años dedicándome a la investigación, que me gustaba más explicar los procesos que llevaba a cabo en el laboratorio que no investigar en sí. Me dedico al ámbito de los museos porque permiten una formación informal basada en el objeto y el ocio, que otros ámbitos no tienen en cuenta. Principalmente participo en la documentación y organitzación de proyectos expositivos”.

Esta podría ser mi presentación, una de tantas como tuve que hacer mientras estudiaba museología en la universidad, rodeado de historiadores, humanistas, historiadores del arte, artistas, etcétera. Y lo decía con la cabeza gacha ya que me sentía com un intruso a pesar del discurso oficial, que hablaba de multidiscilpinariedad. ¡Un científico entre las filas de una profesión desarrollada casi en exclusiva y de manera tradicional por personal de letras! Toda una aberración.

Exposición temporal en CosmoCaixa Madrid

Hay una gran verdad en todo esto y que ya apunta Sara en su post: las etiquetas que imponen nuestros sistemas formativos se mantienen a lo largo de los años y en muchas situaciones. Aún ahora sigo teninendo que dar explicaciones de por qué me muevo en un ámbito aparentemente reservado a carreras de letras pero con la bandera de la multidisciplinariedad bien alta. Hay una respuesta rápida “también hay museos de ciencias” y hay otra de más compleja “creo que la división entre ciencias y letras está impuesta y ambas unidas sólo pueden ganar en riqueza”. Luego, si eso, paso a comentar que mi nombre es de origen griego.

Sí, yo opté por las ciencias cuando tuve que decidirme a estudiar una carrera. Lo admito. Estudié biología. Y lo hice tan convencido que iba para doctor. Hasta que mis intereses derivaron en otro tipo de instituciones.

Creo que siempre ha sido habitual identificar la cultura con determinadas disciplinas. Podías leer a Shakespeare y ser culto, pero si leías a Darwin eras aplicado. Las ciencias creo que siempre se han movido en una nebulosa ajena al concepto de cultura. La cultura ha sido siempre un motivo para separar grupos. Ajenos a este problema, los centros científicos han intentado hacer la suya, muchos sin tan siquiera una colección de objetos, o tratando de sacar el jugo a un puñado de piedras, de huesos o de animales disecados. Tratando de atrapar públicos jóvenes, principalmente estudiantes.

Museos de letras?

No desvelaré ningún misterio si reconozco que existen museos de varias temáticas a cuyo discurso es imposible acceder sin un conocimiento previo. Esta realidad se emmascara tras el argumento “Se explican por si solas” o “No hay que entenderlo, simplemente disfrutarlo”. Os suena, ¿verdad?

Pues lo siento, señores y señoras, pero mi mente de científico racional me impide comprender determinadas cosas. Quizá no soy su público. Seguramente ni les interesa la tipología de público a la que pertenezco.

Museos de ciencias?

Por su lado, una gran parte de museos científicos, quizá conscientes de su vinculación prioritaria hacia la formación -“quien lee a Darwin es instruído”- entendieron que la ciencia no se explica por si sola sinó que es necesario experimentar y jugar con metáforas para entenderla. Os aseguro que la ciencia no se explica por sí sola y si no, les paso un recuento de mis horas de facultad.

Vitrinas del antiguo Museo de Ciencias Naturales de Barcelona

En resumen, más que hablar de dicotomia entre museos de ciencias y museos de letras siempre me ha gustado interpretarlo desde la óptica de museos de tradición anglosajona y museos de tradición mediterránea. Esto me ayuda a comprender que las instituciones están compuestas por personas y son estas las que deciden reducir su abanico de público y para ello pueden determinar los mínimos mediante los cuales un visitante va a disfrutar, o no, la visita.

Pero no es oro todo lo que reluce. Los museos de ciencia quizá molen pero no es menos cierto que un buen puñado de ellos aún se centran en la investigación, desatendiendo por completo otras funciones propias de un museo.

Museografía en CosmoCaixa Madrid

No dudo en absoluto que disciplinas como la historia, la arqueología o el arte tendrán, en un futuro reciente, una mayor importancia en nuestro día a día. ¿O no hay ya movimientos cívicos que reivindican un mayor respeto por elementos patrimoniales? ¿No hay museos que buscan una mayor inclusión de sus colecciones en la escuela?

Este cambio, entiendo, tiene que ver con la rotura de esta visión elitista, una visión más orientada a los beneficios que puede aportar la cultura en la educación y cómo la cultura nos puede salvar en el día a día. Y más allá de esto, ricemos el rizo: ¿qué puede aportar la ciencia a un discurso de letras? y viceversa, ¿qué puede aportar el arte o la historia a un discurso de ciencias Para muestra un botón: en el documental Dimensión Dalí un grupo de físicos teóricos interpretan la obra de Dalí.

Les Natures de l’Art Nouveau, entre les ciències naturals i l’art

El passat dia 9 de maig, en el marc de la Fira Modernista de Terrassa, es va inaugurar l’exposició itinerant “Naturaleses de l’Art Nouveau”, una exposició que busca transmetre com diferents artistes europeus s’inspiraven en la natura per a les seves creacions.

“Naturaleses de l’Art Nouveau ” s’emmarca dins el quart programa del Reséau Art Nouveau Network, un ambiciós projecte europeu fundat el 1998, que aplega un total de 23 municipis europeus amb la voluntat de protegir, estudiar i difondre el patrimoni modernista. Aquest quart programa, anomenat “Art Nouveau i Ecologia” pretén buscar les relacions entre els artistes modernistes i la natura, especialment en el simbolisme i la iconografia.

Continua llegint