Que la virtualitat no ens faci perdre el contacte

La irrupció de les noves tecnologies en el nostre dia a dia ens ha permès comunicar i rebre informació amb una gran facilitat fins el moment desconeguda o difícilment abastable. Diàriament apareixen aplicacions i noves plataformes per poder opinar, difondre informació o rebre les darreres notícies dels temes que més ens interessen. La Xarxa ens permet publicar qualsevol tema i difondre’l, instantàniament, a tota la websfera.

S’ha anomenat web 2.0. al concepte de web participativa, en el sentit que un usuari pot rebre i crear contingut amb la mateixa facilitat (un web de primera generació únicament permet la lectura de continguts per part del visitant). Els webs o plataformes web 2.0. s’alimenten de continguts dels mateixos usuaris que, alhora, són llegits i comentats per d’altres usuaris. Fòrums, xarxes socials, blogs, etcètera, ocupen el nostre dia a dia i ens permeten conèixer les darreres notícies de temes molt concrets però també gent que comparteixi les nostres mateixes inquietuds.

En aquest sentit neix la iniciativa “Cafès del patrimoni cultural”. En un principi va ser una tímida proposta a les xarxes socials: llençar una pregunta a “Twitter” i esperar que d’altres entesos en el tema et responguin i publiquin la seva opinió. La ràpida difusió que és possible en aquesta plataforma permet que una iniciativa personal arribi a d’altres esferes a una gran velocitat; amb la facilitat d’un click. L’única condició és que la iniciativa sigui prou atractiva com perquè els teus seguidors decideixin donar-li suport i retwittejar-la.

Però considero que arriba un moment en què la virtualitat de la xarxa et porta, de manera lògica, a buscar altres maneres de compartir opinions. És llavors quan el salt et duu a decidir fer un cafè per xerrar, tota una tarda, de política cultural, del concepte de patrimoni o de bones pràctiques (o males) en el camp del patrimoni. Aquest és l’objectiu dels “Cafès del patrimoni cultural”: posar cara a aquells usuaris que donen la seva opinió obertament a la xarxa, aquells professionals que activen el patrimoni (els “activistes” del patrimoni) que creuen que aquest és un bé a conservar i difondre. La virtualitat de la xarxa t’ha de dur, d’una manera lògica a un contacte en persona. En podem dir “networking” si voleu, però hem de ser conscients que el web 2.0. és una eina, i no una realitat en sí mateixa.

Crec, amb tota sinceritat, que l’aplicació del web 2.0. és una eina amb unes grandíssimes capacitats i que cal estar preparat per a saber utilitzar-les a nivell professional i personal. Utilitzar-les o no, és una opció personal, però crec que són una aportació del nostre segle que cal conéixer. En aquest sentit, hem de saber utilitzar-la en el nostre favor i, en efecte, que no ens faci oblidar que el contacte directe és molt més efectiu que compartir frases en un món virtual.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s